Rebre el pes, la força sense cedir i ser damnejat, es molt difícil.. o tens la pell morta o ets de la mateixa sensibilitat o són de la mateixa condició....també es por se modelable i et converteixes en l'altre, però aguantar quelcom superior arriba ase irresistible. El poema i la foto de molta sensibilitat, el mateix que els teus comentaris..curs o llarg,cap deixa indiferent. Auroes volant Inuits
15 comentaris:
Suportar la vida, les absències… els trossos de tu mateix que caminen cap a l’horitzó...
petons, dels bons.
suportar...si, se suporta, no es facil mas, al final, te dices que no fue tan dificil
linda imagen,
un buen domingo para mi amiga,
myra
Una satisfacció passar per la teva casa i saber de tu. De la teva música i de la teva poesia. Feliç any.
Una imatge lànguida, hivernal, infinita...També les teves paraules.
Estou de volta. Como vai todo?. Moitosbicos
Quina solitud a la foto.
Que bo el poema.
Petons.
Preciosa imatge. M'encanta " escucha el nácar inclinado a tu paso.....
No es que torni a passar. No havia marxat .
Aquest (i tots) els teus blogs, són un luxe.
ptons, del bons.
Marina, files tant prim que és una delícia.
Petons i forta abraçada!
Pert cert sóc la gorocca,m'oblidat.
Rebre el pes, la força sense cedir i ser damnejat, es molt difícil..
o tens la pell morta o ets de la mateixa sensibilitat o són de la mateixa condició....també es por se modelable i et converteixes en l'altre, però aguantar quelcom superior arriba ase irresistible.
El poema i la foto de molta sensibilitat, el mateix que els teus comentaris..curs o llarg,cap deixa indiferent.
Auroes volant
Inuits
Es una belleza, verdadera, si, lo es. Enhorabuena. Un abrazo enorme.
passava per aquí i...
:))
Marina,
m'agrada aquesta foto, al fons...
Geniales palabras para una estupenda fotografía. Un abrazo
Publica un comentari a l'entrada